Dolor 2

M’estic fent mal, no vull deixar de veure’t i sentir-te, però no em deixes sentir-te gaire, i això no se a qui dels dos farà més mal, si a tu o a mi, però hem de fer alguna cosa, perque jo ara estic molt bé amb tu, però quan marxem, em quedaré malament, perque no se quan podrem tornar a estar així. Ho hem de deixar estar una temporada, però es que no vull!! No vull deixar això. Sento que si et dono espai i temps et perdré, en tots sentits (llàgrima), et perdré ara i després, quan hagi passat temps. No se que fer, perque no marxis, perque no t’espantis i em fugis. Què faig?? Si et demano una mica més, se que m’ho donaràs perque potser tu tampoc vols perdre això que pot pasar en un futur, però es que de moment no hi ha futur, només present. Has pensat en el futur?? Jo no he volgut fer-ho per que segur em faria més mal…


Diguem què fem?? com ho fem per no fer-nos mal i, per poder estar així??


Moro perque no em contestes, moro perque no se res de tu i això em consumeix per dins. Tinc la sensació de que no hi sóc a la teva vida. Tinc la sensació de que sóc res i, no només per tu, sino per tothom. Vaig prometre, que passaria d’aquí, però ja no se si ho puc complir. T’he de deixar anar, però no puc. No vull!!

Diguem que penses i no pensis gaire, ha de sortir, sense res més que el que hi veus ara, aquí. Em diràs que ho deixem, perque no estàs preparat per donar més i que jo ja sabia el que hi havia, però no he pogut frenar a temps. El cor ha accelerat més ràpid del que el cervell ha pogut frenar i ara ja no s’atura, cada vegada que ens veiem accelera més i més i, la ment no pot frenar sempre. A vegades es rendeix. Ara mana el cor, espero que el cap pugui aturar aquest momento d’excés.

Prou de pensar, però no contestes, no se res de tu, estic trista, i penso que no em recordes. Se que em diràs que encara que no sàpiga res de tu em tens present, però necessito fets. Fets que no em pots donar…